La immensa majoria dels analistes de la situació del cristianisme a l’Europa dels nostres dies, també i sobretot entre els qui reconeixen la gravetat de la crisi, assenyalen la presència de grups cristians que, sense trencar amb l’Església, i des del seu interior, donen indicis d’estar trobant formes de viure la fe i de comunicar-la en el seu entorn. En aquells grups, és un fet l’experiència de la fe i els seus membres van encertant a trobar formes de presència en la societat que, sense pretensions d’aconseguir-hi cap mena de predomini, resulten significatives en els ambients en què viuen. Ho deia, per exemple, J. Delumeau, quan, a la seva obra ¿Se muere el cristianismo?, escrita ja al final dels anys setanta, constatava que «Déu, menys viu en altres èpoques d’allò que ens fan pensar visions idealitzades d’aquells períodes, segurament està avui menys mort del que ens diuen alguns diagnòstics sobre el nostre temps». Delumeau afegia que «formes de cristianisme centrades en una institució anquilosada, reduïdes a uns ritus rutinàriament practicats i quasi sense vitalitat experiencial, desapareixen o es mantenen amb una mena de vida quasi vegetativa; però que sorgeixen alhora per tot arreu grups de cristians animats per una fe viva, celebrada i compartida comunitàriament, alimentats per la lectura i la meditació de la Paraula, a la recerca de la unitat, i compromesos amb la societat en què viuen, que són el germen d’un cristianisme de futur» (Juan Martín Velasco).