Anar a: Contingut » | Principi de la pàgina »| Navegació principal »

El VII Congrés

 

Ponència 1
La nova era: entre el desconcert i l'esperança

El paisatge històric s'està transformant de forma accelerada, instal·lats en el limitat i imprecís mirador de la nostra vida quotidiana, contemplem perplexes, desconcertats i sovint inquiets, com la perplexitat envaeix la nostra efímera existència. Observem com el panorama canvia per l'acceleració del coneixement, el progrés de la ciència i l'enorme desenvolupament de les tecnologies, especialment de les que es relacionen amb la comunicació i la informació. Sentim el vertigen del temps. Detectem que es produeixen molts canvis, però no endevinem exactament en quina direcció. Ni tampoc sabem si seran en la bona direcció. Tot va massa de pressa. Potser és la primera vegada que una transformació tan brutal, un  trànsit vers un nou paradigma, és percebut pels que el viuen.

¿S'ha iniciat un nou capítol de la història humana? ¿Estem creuant el llindar d'una gran evolució planetària? Potser. Ningú sap què passarà demà. Ningú està segur de quina estructura social acollirà la revolució de les comunicacions i dels altres avenços de la ciència i la tecnologia. Es dibuixen en l'horitzó enormes innovacions científiques i tecnològiques. Però també pengen massa amenaces sobre els caps dels éssers humans.

Complexitat, caos, desconcert, por i esperança. L'objectiu de la taula sobre “La nova era: entre el desconcert i l'esperança” consistirà en cercar les arrels dels canvis que s'estan produïnt, els impactes sobre la societat, i en explorar els escenaris probables del futur.

Ponència 2
Dinamismes de caos, perjudicis i aspectes positius

L'impacte de les noves tecnologies sobre l'ésser humà, ha posat de manifest la vulnerabilitat d'allò que creiem immutable: marcs ideològics i normatius, valors comunitaris, relacions socials, la institucionalització de la política o de la religió, etc. Els consensos elaborats al llarg dels segles i que servien de referents de transmissió cultural s'estan trencant  i no som capaços encara de veure la coherència en els nous que van naixent. Sense referents, la transmissió es fa més difíicil. Des dels inicis de l'ésser humà, però, i des del primer gran canvi tecnològic del neolític, tots els canvis tecnològics impliquen canvis en els referents socials.

Heus ací alguns dels símptomes d'aquesta trencadissa. Quasi de manera uniforme a totes les cultures, les noves tecnologies ens obliguen a viure:

  • - sota la consciència de l'aclaparadora complexitat del món. Cada cop és més difícil una explicació global i per tant també la recerca d'alternatives globals. La població s'acostuma al petit microcosmos, a l'individualisme.
  • - dependents dels nous deus de la velocitat, de la comunicació ubícua amb el mòbil, de confondre el contacte virtual amb la relació personal, de la possibilitat de “tenir amics” sense conèixer ningú, de la fragmentació de coneixements i del bricolatge de les relacions.
  • - subjectes a l'immediatisme, a la cultura de l´efímer, al supermercat de l'usar i llençar, a una societat sense memòria, a allò que ara s'anomena “societat líquida”, a la psicologització dels compromisos, etc.

És una societat fràgil. Aquesta fragilitat, però, pot ser també una gran oportunitat, p. ex.:

  • - en la conquesta de la llibertat i de la consciència individual de l'ésser humà.
  • - en l'increment de grups alternatius i solidesa dels seus compromisos, no depenents de l'exterior
  • - en la major importància de les relacions personals per sobre de les institucionals, etc.

Ponència 3
Invariants humanes: El que mai no es pot oblidar

S'enten per invariants aquelles condicions derivades d'estructures concretes que condicionen l'experiència i l'expressió que qualsevol siituació vital.

1. Les invariants corresponen a la infraestructura dels humans: val a dir, l'organisme en el seu conjunt i especialment el cervell-ment. Es tracta d'un substracte “natural” (fruit de l'evolució) però que és adaptable i modificable dins de certes proporcions. En principi ha de ser respectat per qualsevol proposta o projecte.

2. La recerca de la felicitat en l'àmbit de llibertat i en el marc de relacions i vinculacions enriquidores, satisfactòries i justes està al centre de l'esforç humà.

3. Caracteritza els humans una tendència a anar més enllà de la dialèctica necessitat-sacietat, per a endinsar-se en el camp del desig-satisfacció i la transcendència (apuntar a un “més enllà” de qualsevol fita). Això es manifesta en àmbits diversos com són l'estètica, l'ètica, l'amor, el simbolisme o la transcendència religiosa.

4. Els àmbits des dels que es concreten les invariants són principalment les conductes bàsiques de la vida (agressivitat, alimentació, sexualitat, ordenació jeràrquica i territorialitat), la capacitat emocional (que recolza la recerca del bé i l'evitació del mal, possibilitant un bon ús de la raó), i les singulars capacitats que ofereix l'ús del raonament.

5. Tota consideració global de les conductes humanes ha de comptar amb les importants dimensions inconscients i conflictives i eventualment patològiques o perverses que resten agotnades en la naturalesa dels humans i expliquen la seva debilitat.

6. Les formes de concreció social d'aquestes invariants acostumen a incloure mites i relats (que expressen en forma de paraula els anhels i valors), ritual i gestos expressius (celebracions, trobades, festes...) i mòduls de regulació social (que estructuren la convivència i prevenen els desgavells de la debilitat).

Ponència 4
Com viure i comunicar la fe cristiana en aquesta situació

1. La polifacètica crisi del cristianisme es pot -i probablement caldria- reduir a un mínim comú denominador de caràcter soteriològic. El cristianisme ha dilapidat el seu potencial de significativitat salvífica i ha perdut gran part de la seva credibilitat com una tradició que dóna sentit a l'existència. Això és veritat a Europa, però no és improbable que es vagi generalitzant. En el pòrtic del segle XXI, el cristianisme està tocant el fons d'aquest procés de buidament del poder pastoral de les seves institucions, que s'inicià el s. XIX.

2. En aquestes circumstàncies, la transmissió o comunicació de la fe es troba avui seriosament compromesa a les societats occidentals desenvolupades. Dins l'Església espanyola, són molts els que coincideixen en l'inventari dels seus símptomes, els quals, en tot cas, han estat descrits en tots els estudis sociològics realitzats des de finals dels anys 80 del segle XX. Aquest consens eclesial s'evapora quan toca diagnosticar el que està passant. No hi ha acord en la valoració de l'impacte (perills, riscos i oportunitats) que sobre el cristianisme han produït els moviments culturals de la “il·lustració”, del “modernisme” i del “postmodernisme”.

3. Tot home és “un ésser amb un Misteri que és molt més gran que el cor humà” (Urs von Balthasar). Aquesta observació antropològica és el fonament de l'obertura constitutiva universal dels éssers humans a l'experiència de Déu. Déu, que transcendeix infinitament el món, és també el cor i la falda on reposa el món, és en Ell que “vivim, ens movem i existim” (Fets 17, 28) tots els éssers humans, bons i dolents, laïcistes i tradicionalistes, creients i ateus. Des del mateix moment en què comencem a existir i prèviament a qualsevol exercici de la nostra llibertat, Déu està en nosaltres i nosaltres en Ell. Tot aquest discurs, ¿no serà parlar de “colors” en un món de cecs? El nostre temps sembla que imposa el caràcter experiencial de l'acte de fe davant del model tradicional d'argumentació. No obstant això, si assumim el diagnòstic coincident d'historiadors, filòsofs, sociòlegs i psicòlegs, no hi ha dubte que existeix “una certa incapacitat cultural” per a la fe.

4. La proposta de la peculiar via cristiana d'accés al Misteri no s'ha de valorar en funció de l'”èxit” de les respostes que rep. Avui, igual que en els seus orígens, la temptació agnòstica del cristianisme és molt gran. El cristianisme necessita tornar al seguiment de Jesús de Natzaret, amb la seva forma humana de viure (fets) i d'expressar-se (paraules), per tal d'accedir a la seva condició de sagrament del Déu transcendent: “Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare” (Jo. 14,9). Aquest seguiment té necessitat de la memòria eclesial i de l'impuls dels testimonis. L'estructura comunicativa de la fe té necessitat dels efectes de seducció i contagi que hi ha en les històries dels testimonis de la fe cristiana. La comunitat creient és un suport important per a la fe individual i un lloc on compartir i celebrar la fe.







Anar a: Contingut » | Principi de la pàgina »| Navegació principal »